MATEMÀTIQUES

              El 2 de març de 1986, en Cesc i la Merche van tenir el seu primer fill. Era un nen, i li van posar de nom Granollers.
      En Granollers Galceran Hernández, que així era el seu nom complet, va destacar des de molt petit pel seu domini extraordinari de les matemàtiques.
      Tant era així, que ben aviat va acumular innombrables premis, mencions, condecoracions, invitacions, i beques.
      Als nou anys d'edat ja havia recorregut pràcticament tot el món de dalt a baix, i d'esquerra a dreta; impartia cursos, classes, donava conferències, solucionava problemes insolucionables, inventava teoremes fins aquell moment mai inventats. Era un geni. Sens dubte, un geni com pocs han existit.
      I de sobte, un dia, a Albacete (sí, no a Tokyo, o a Los Angeles, o a Moscow, o a Milano... a Albacete), va veure l'Emília.
      I llavors sí, tot va canviar: 2+2 ja no eren només 4, podien ser 25, 43, o l'arrel quadrada de 28,51; li era absolutament igual, l'únic que volia era estar amb l'Emília.

      A l'última conferència que va celebrar, res del que va dir tenia cap sentit, i la fórmules que va explicar eren absolutament improvisades, sense cap ni peus. Però, provenint de la seva boca, l'eminència màxima en el món matemàtic, ningú no va posar en dubte res ni per un instant; pensant que si no ho entenien era, clar, per que no podien arribar allà on només en Granollers arribava.
      Van passar molts mesos fins que un humil doctor matemàtic va tenir el valor d'assegurar que tot allò que aquell marrec havia dit a la seva última conferència (que com ja sabeu, tenia lloc a Albacete), era no solament mentira, sinó que no era ni això; era un absolut absurd grapat de dades sense cap, cap ni un sentit.
      I això semblava, la veritat, fins i tot per en Granollers; que li era igual, i que havia dit el que havia dit com podria haver recitat la carta de qualsevol restaurant o començar a llegir un llibre pel final; és igual, qualsevol cosa.

     I mentre, en Granollers, i la seva estimada Emília, xuclaven sengles pinyes colades, a l'ombra de qualsevol palmera de qualsevol platja de qualsevol illa caribenya.
     I de sobte, en Granollers s'ennuega, i comença a estossegar, i la pinya colada banya l'Emília, i quasi s'ofega el noi, per que se’n adona compte de que quines coses té el subconscient, doncs el que va dir a la conferència sí tenia sentit, tot el sentit del món.
     Marxa corrents sense dir res. I l'Emília, que no ho entén, però que, en realitat, li és igual, es demana una altra pinya colada, i continua jaient.
      Un cop a l'habitació del hotel, en Granollers demana que li portin una pissarra molt gran, i molt de guix, i que ningú no el molesti, sense cap pretexta, al menys durant les 48 hores següents.
       No vol ni menjar ni beure, només que el deixin en pau. Arrenca els cables telefònics, desendolla la tele i aixafa el comandament a distància d'una trepitjada, no fos cas que si li ocorres engegar-la en un moment de debilitat.
       Quan ja ho té tot, tanca amb clau, i guix a la mà comença a escriure.
       Al principi res té sentit; escriu i escriu, i intenta recordar tot el que va dir a la conferència, tot el que va dir a partir del moment en que va veure l'Emília: ella el mirava, i ell mirava l'Emília, i parlava i parlava i ja no sabia què deia, i seguia parlant.
Xifres, símbols, ho comença a apuntar tot; se’n recorda de tot pràcticament el que va anar dient, quasi en el mateix ordre; i de sobte, dóna amb la clau: apareix el 7, i aquí ja ho entén tot.
       Tot és una trampa.

       Marxa corrents de l'habitació buscant l'Emília. Però l'Emília ja no hi és. No hi ha ningú. Està sol a l'hotel. L'han caçat, ja el tenen; el volien i se’l enduran. Potser per bé, potser per mal. Però se'l volen emportar. Ja els veu venir, són estranys, uns d'ells és l'Emília, no hi ha dubte (què diferent, pensa, sense faldilla i amb aquest nas tan llarg. Té dues antenes també, no li queden malament, pensa. Però li agradava més l'Emília. En fi...).
       Li parlen en un perfecte català, són de no sé quina galàxia, i que han de marxar, i que els ha d'ajudar, tan si vol com si no.
      En Granollers, no és que no vulgui, li és igual, la veritat, però pensa que també li podien haver demanat, sense més; perquè tanta parafernàlia, si a la fi els hi hauria dit que sí igualment.
      Doncs per que ell la veritat no la sap, -li diuen.
      Per que ell no és com ells, -li diuen-, (això ho té bastant clar en Granollers, al menys fins el moment); però és que tampoc és humà, en realitat.
       En Granollers es comença a mosquejar; normal.
       Què vol dir que ell no és humà? I ara! Si fins i tot es diu Granollers; que es pot ser més humà?!
       Que no, noi! Que ell és un robot, que ho senten, però que no li podien haver dit fins ara. Coses d'estats, de secrets, i tot això.
       Osties, quin mosqueig!! Els hauria matat a tots a aquell moment, en Granollers (JP6, segons ells), començant per l'Emília, que feia veure com si tot allò no li anés ni li vingués. (L'Emília, on anava amb aquell nas tan llarg? Mare meva!!).

       Surt corrents, no ho pot evitar, però surt corrents. Si el volen el tindran que enxampar. Les probabilitats de que ho facin són altes -en un moment ho té calculat això en Granollers-, però no infinites; així que li queda una esperança i segueix corrents... tant que quan se’n adona ja no sap ni on es, i quan mira enrere veu que no hi ha ningú, i que és a un port, sol, corrents sol i al davant hi té un gran penya-segat, al que s'hi acosta mentre corre tot mirant enrere... i vola, vola, obre les ales i vola, i pensa que què coi fot ell tenint ales, però se’n va volant.
      - Què guapo, com mola volar!!